Activitat 53: És aquest el millor dels mons possibles?

Certament és una pregunta complexa que ens porta a molts arguments. Primerament podria establir una resposta rotunda afirmant que sí que és el millor món possible, però pel fet que no coneixem cap altre món en el qual es desenvolupi vida. Partint d'això, fer-se aquesta pregunta és innecessàri, ja que no podem dir que aquest és el millor món possible si no hi ha cap altre món amb el qual es pugui comparar.

D'altra banda, opino que si ens ha tocat viure en aquest món i no en un altre (en cas que hi haguèssin altres mons) és perquè possiblement és aquest el millor. Crec però, sincerament que el món es crea a partir dels homes, i per tant no es just parlar del món, sinó de l'actuació de l'home en el món. Nosaltres al llarg del temps hem anat avançant i desenvolupant un món que s'ajusta a les nostres necessitats, i cert és que existeixen avui dia moltes mancances per solucionar: fam, desigualtats... però també cal puntualitzar que ningú ens ha dit com haviem de fer aquest món. Per tant penso en conclusió que sí, és el millor món possible o si més no és el que ens ha tocat viure i per tant considero que seria interessant centrar-nos en, en el cas que no fos el millor món, fer que aquest món sigui el millor. Només els humans sóm capaços d'això i només cal fixar-nos en els problemes d'avui dia i observar com la gran majoria són provocats pel mateix home. Canviar el món depén de cadascú, ja que si hem sigut capaços de crear aquests problemes també hem de ser capaços de solucionar-los. L'ésser humà és extraordinari.

Activitat 52: Relació entre ment i cos

Títol: Pensar, l'essència del jo

Idees principals:

En aquest text Descartes ens torna a reflexionar sobre el jo i afirma que la seva essència és ser una cosa pensant, i que el cos, pel fet de no ser una cosa pensant és extensa i per tant no és imprescindible: es pot viure sense ella.

Anàlisi:

Descartes intenta explicar quina relació hi ha entre la ment i el cos, és a dir entre ànima i cos. Primer comença dient que som conscients de la nostra existència, per tant si sabem que existim i que som una cosa pensant, es dedueix llavors que la nostra essència consistirà en això mateix, ser un ésser pensant.
Pel que fa al cos, argumenta que encara que tinguem un cos, unit a nosaltres, això es quelcom posterior. És a dir, que primer som ment i després cos. El cos és una cosa externa independent de l'ànima que no pensa, per la qual cosa puc viure sense cos però no sense ànima.

Comparació:

Aqui podríem tornar a fer la comparació amb Plató considerant que ànima i cos són independents. Plató afirmava que l'ànima era immortal i Descartes per la seva part afirma que l'ànima és l'única que pot viure sola, sense necessitat del cos.

Activitat 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l'ànima

Títol: El cos i l'ànima com a substàncies

Idees principals:

En aquest text Descartes ens torna a parlar del jo, aquesta vegada com a substància pensant, l'atribut de la qual és el pensament. Torna a refermar l'existència del jo ja que el pensament, que és el seu atribut, és indubtable. També fa referència al cos, el qual forma part d'una altra substància, la extensa, que no té pensament i per la qual cosa podem dubtar de la seva existència.

Anàlisi:

Descartes en aquest text torna a referir-se al jo. Parteix de l'afirmació que estem formats per cos i ànima, que formen part de substàncies diferents: la substància pensant i la extensa. Com que torna a reafirmar que és indubtable el fet de dubtar, relaciona la substància pensant amb l'ànima( el jo), i conclou per tant que l'essència d'aquest serà precisament pensar. També s'afirma doncs que tot allò que no forma part d'aquesta substància pensant serà dubtable, en aquest cas el cos. Es pot viure sense cos però no sense ànima.

Comparació:

El dualisme defensat per Descartes s'assembla molt al defensat per Plató, el qual deia que estavem formats per cos i ànima i els dos formaven parts de realitats diferents. És el mateix cas per tant que Descartes, que agrupa el cos i l'ànima en substàncies diferents. S'allunyaria per tant de la concepció d'Aristòtil que integra les dues en una mateixa realitat.

Activitat 50: Els cossos són tal com els percebem?

Descartes demostra l'existència dels cossos partint de la demostració de l'existència de Déu, ja que considera que Déu( que existeix) ens inclina a pensar que la causa dels cossos són els própis cossos, i com que Déu no ens pot enganyar perquè es màximament perfecte, podem concluir que els cossos existeixen.

Personalment considero que no percebem els cossos tal com són. Primerament perquè no accepto la teoria de Descartes ja que per mi encara no ha quedat demostrada l'existència de Déu. Opino que això s'haura de demostrar a posteriori, basant-se en fets, no únicament amb la raó. Per tant sinó accepto la demostració de l'existència de Déu no puc afirmar que els cossos existeixin. D'aquesta manera hem limito a pensar que la percepció de les coses va molt arrelada a la perspectiva personal. Tinc clar com és una taula i se que hom accepta una taula com quadrada i amb 4 potes, però això no implica que tots tinguem el mateix concepte de quadrat al cap. Cert és que els sentits ens enganyen, els daltònics no veuem els colors com la resta de la gent però els estan captam tal com ells el veuem. Per tant trobo que cadascú té la seva percepció de les coses.

Activitat 49: El dubte metòdic i el cogito

Títol: El jo, la primera veritat

Idees principals:

Descartes amb aquest text vol arribar a un principi evident que sigui el punt de partida de la seva filosofia. Per fer-ho posa en dubte diferents coses fins arribar a la conclusió que el veritablement indubtable és el fet que estem dubtant i per tant la primera evidència que es conclou és l'existència del l'individu, pel fet que esta dubtant.

Anàlisi:

En aquest text Descartes cerca el primer principi de la filosofia, això implicarà que haurà de ser quelcom cert, evident i per tant per trobar quelcom cert s'haura de passar inevitablement pel dubte. És a dir, que la tasca consisteix en dubtar de tot per veure així si hi ha alguna cosa de la qual no es pugui dubtar. Així doncs Descartes dubta de les coses sensibles, de la realitat , dels somnis... Mentre fa aquest procediment se n'adona que el que és veritablement indubtable és el fet que està dubtant. Dit d'una altra manera, podem dubtar de totes les coses i per tant poden ser falses o certes però el fet que estiguem dubtant d'aquestes coses no és fals. S'arriba doncs a la primera veritat, al punt de partida de la seva filosofia i és que la primera evidència és l'existència del jo. Això es resumeix pel fet que si estem dubtant vol dir que pensem, i si pensem vol dir que existim. Descartes ho exposa així: Jo penso, doncs jo sóc.

Acitivitat 48: Distinció entre el somni i la vigília

Títol: La versemblança de la realitat sensible

Idees principaals:

En aquest text Descartes ens posa en dubte l'existència de la realitat. Descartes nega qualsevol tipus de coneixement que no sigui per mitjà de la raó per això reflexiona sobre aquelles coses que captem pels sentits i que semblen certs, afegint que els sentits són enganyadors i que no hem de refiar-nos.

Anàlisi:

Descartes en aquest text fa referència a la segona fase del dubte metòdic: el dubte sobre la realitat. Ens diu que moltes vegades les coses que hem considreat raonablament com a vertaderes ho hem captat pels sentits, però tot i axí afirma que no ens hem de refiar dels sentits ja que ens poden enganyar. Per tant cal utilitzar la prudència. Ara bé, Descartes també entén que moltes vegades és dificil dubtar de certes coses sensibles, ja que costa molt diferenciar per mitjà de la raó allò real i allò que no és real. Posa l'exemple llavors de quan estem en vigília o somniant, doncs certament quan ens trobem en aquest estat creiem que el que estem veient es vertader. Per tant no resultaria dificil dubtar raonablement sobre la realitat que vivim.

Comparació:

Descartes era un clar racionalista pel que fa a lconeixement, per la qual cosa nega la validesa dels sentits. No hi ha cap altre mitjà per assolir l'evidència que per mitjà de la raó. Aquesta postura s'oposa totalment als empiristes que exalten l'experiència com a única via per assolir el coneixement, és a dir, coneixem a través dels sentits i no a través de la raó.

Activitat 47: Les regles del mètode

Títol: El mètode, camí cap a la evidència

Idees principals:

En aquest text Descartes exposa el funcionament del mètode cartesià, l'únic que ens portarà a la evidència, a la veritat. Esquematitza aquest mètode en quatre fases que cal seguir per arribar a aquesta evidència de manera correcta, sense dubtes.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Descartes, filòsof racionalista que afirma que l'objectiu de la filosofia (que busca el saber) és trobar l'evidència, la veritat. I l'evidència està relacionada amb l'absència de dubte. amb la certesa. Dit això exposa les regles del mètode cartesià, el qual és l'únic camí per assolir aquesta evidència. El mètode consta de 4 regles, ja que un excés de regles és innecessari.

La primera regla o fase és l'evidència, que implica acceptar com a veritat només allò que no crea dubte i per tant ens invita a ser asenyats per arribar a la certesa, sense precipitar-nos. La següent fase és l'ànalisi, que vol dir dividir en parts, és a dir fer d'allò complex coses simples per arribar a elements bàsics. La tercera fa referència a síntesi, que vol dir ajuntar les parts de l'anàlisi per arrribar del simple al complex, per extreure'n les evidències que se succeeixen. Per últim la darrera fase és la revisió, que es tracta de repasar i verificar tot el procés. Aquests 4 passos són els que s'han de seguir per satisfer el nostre fi: trobar la certesa.

Comparació:

Aquesta esquematització que fa Descartes del camí per arribar a la veritat recorda en cert punt a altres autors, com Kant que afirmava que per arribar al coneixement s'havia de passar per diferents graus: opinió, creença i saber. També podriem recorsar a Plató i les diferents parts del saber: opinió( conjetura i creença) i ciència( pensament discurssiu i pensament intuïtiu).

Activitat 46: El temps va ser creat amb el món

Títol: El temps, connectat amb Déu

Idees principals:

En aquest text trobem la postura de Sant Agustí pel que fa a la creació i el temps. Afirma que abans de la creació de Déu, no hi havia temps ja que aquest va ser creat per Déu en el moment en que crea el món. Per tant Déu és intemporal, no està sotmès a canvi, per la qual cosa no es pot dir que Déu precedeix el temps perquè no existia el temps llavors.

Anàlisi:

En aquest text sen's mostra la postura de Sant Agustí quant a fe i creació. Es centra en el raonament que no es pot pensar en un temps anterior a Déu, ja que el temps no existia. El temps, afirma, es creat en el moment que Déu crea el món i per tant, tal com diu el text, no es pot preguntar què feia Déu abans de crear el món, ja que careix de sentit.
El text també afirma que Déu és el temps, i per lo conseqüent no el precedeix. Això vol dir que Déu és etern però a la vegada intemporal. Tot això es conclou resumint que no hi ha res abans de la creació, doncs Déu va crear el món ex nihilo, és a dir, del no-res.

Comparació:

Podem comparar aquesta teoria defensada anteriorment amb Parmènides en diversos aspectes. Primer pel que fa a l'èsser de Parmènides, el qual podríem relacionar amb Déu ja que tots dos són eterns, únics. D'altra banda la discrepància la trobem en el fet que Parmènides afirmava que l'ésser era immutable i per tant del no-ésser no podia sorgir res. Això contrasta amb la teoria de Sant Agustí que considera que la creació es va fer a partir del no-res.

Activitat 45: Argument ontològic de Sant Anselm

L'argument ontològic de Sant Anselm és una clara intenció de demostrar l'existència de Déu. Es tracta d'una demostració a priori, és a dir, que es basa només en la raó. Sant Anselm afirma que "Déu és l'ésser més gran que el qual res no pot ser pensat", i com que no es pot pensar un altre ésser idèntic amb la seva existència vol dir que Déu també existeix a la realitat, perquè sinó estariem parlant d'un ésser més gran que el qual qualsevol cosa pot ser pensada. Sant Anselm per tants ens està donant una demostració de Déu a partir de la seva definició, i això és motiu de crítica per a altres autors, entre ells Kant qui afirma que no es pot passar de l'ordre lògic a l'ordre real, és a dir, que el fet de pensar una cosa com a existent no el converteix en existent. S'arriba a la conslusió llavors que no es pot demostrar l'existència de Déu únicament amb la raó.

Activitat 44: Carta a Meneceu

Títol: En busca de la felicitat

Idees principals:

En aquest text Epicur expon bàsicament les seves teories de l'epicureisme. Fa una exaltació de la filosofia, que ens fa arribar a la felicitat, el màxim objectiu de tots els individus. Aquesta felicitat consistirà en gaudir dels màxims plaers, ja que Epicur relaciona la felicitat amb els plaers. I aquests plaers s'han de moderar amb seny: s'haurà d'escollir entre alguns plaers i soportar alguns dolors per arribar a la màxima felicitat.

Anàlisi:

Aquest text correspon a la Carta a Meneceu, d'Epicur, en la qual trobem exposades les principals idees de l'epicureisme que van enfocades a aconseguir la felicitat. Primer comença defensant la filosofia com a forma de vida, considera que tant vells com joves hem de filosofar ja que és el camí cap a la filosofia. Després reflexiona sobre el tema de la mort i afirma que la por a la mort és innútil ja que quan la mort arriba, nosaltres no estem per tant no té sentit fugir del dolor de la mort si no sentirem pas aquest dolor. A continuació Epicur ens introdueix ja el tema del bé suprem: la felicitat. Aquesta consistirà en viure una vida plena de plaers i amb absència de dolors per gaudir d'un cos i una ànima sense pertorbacions. En aquest sentit introdueix també el concepte de seny, una virtut que ens serveix per moderar quins plaers són necessàris i quins són en va, de la mateixa manera que hem d'escollir quins dolors hem de patir per arribar a una felicitat màxima. I en això consistirà la felicitat, en saber triar bé els plaers i els dolors.

En aquesta defensa del seny també ens exalta la raó per damunt de qualsevol altra cosa, ja que és millor equivocar-se sent racional que no pas encertar sent irracional.

Comparació:

Aquesta teoria de la felicitat defensada per Epicur comparteix la primacia de la raó amb l'estoicisme, però aquest opinaven que la felicitat no és limitava al própi cos sinó que anava més enllà. Per els estoics la felicitat consistirà en tenir autoarquia, això vol dir que s'ha de ser impertorbable i no deixar-se influenciar per ningú. D'aquesta manera s'aconseguirà viure virtuosament d'acord amb la natura.

Activitat 43: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

Títol: La causa eterna del moviment

Idees principals:

En aquest text Aristòtil explica l'eternitat del moviment. Considera que hi ha una sèrie de motors que mouen i són moguts a la vegada, i això crea el moviment. Però com no hi pot haver-hi una sèrie infinita de motors, cal que hi hagi un primer motor que mogui per si mateix sense ser mogut per cap altre: el primer motor immòbil.

Anàlisi:

Aristòtil explica a la Física com es produeix el moviment. Afirma que tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Ens posa l'exemple llavors del bastó, que mou la pedra i a la vegada és mogut per la mà, que és moguda per l'home. Això vol dir que hi ha una sèrie de motors que produeixen moviment i a la vegada són moguts per un altre. I com que aquesta sèrie no pot ser infinita, perquè això voldria dir que no hi ha cap motor originari que sigui la causa del moviment, és necessari que hi hagi un primer motor que mogui sense ser mogut. Aquest primer motor, que Aristòtil anomena primer motor immòbil, explicaria l'eternitat del moviment ja que té la capacitat de moure's per si mateix i de produir el moviment, fet que explicaria tambè la causa eficient del moviment.

Comparació:

Aquesta teoria defensa que el moviment és etern i que tot el que es mou és mogut per una altra cosa. Aquesta afirmació del moviment contrastaria amb Zenó d'Elea. Aquest considerava que el moviment era impossible ja que per desplaçar-nos a un lloc hem d'atravessar infinites meitats, per la qual cosa no es produiria el moviment. Això ho recolza afirmant que l'espai és infinitament indivisible.

2n Trimestre