Activitat 60: L'utilitarisme

Títol: La felicitat imperfecta


Idees principals:

En aquest fragment Mill exposa alguna de les seves idees utilitaristes. Partint de la seva afirmació que els plaers són diferents quant a qualitat considera que hi ha gent que té més facilitat per satisfer la seva felictat i en canvi hi ha una altra la qual no podra arribar a una felictat perfecta. Però Mill defensa la darrera circumstància pel fet que és millor ser un home insatisfet que no pas quelcom inferior satisfet.

Anàlisi:

En aquest text Mill vol explicar la seva concepció de la felictat partint de la diferenciació de dues idees distintes: satisfacció i felicitat. Afirma que hi ha persones que tenen menys capacitat per gaudir de la felicitat i per aquest motiu tenen alhora més facilitat per satisferla. I per contra hi ha persons que tenen unes pretensions més altes i això provoca que moltes vegades quedin insatisfets. Aquesta circumstància Mill la valora positivament, pel fet que hi ha uns plaers més bons que uns altres i per això és més preferible ser una persona insatisfeta que no un porc satisfet. És a dir, no serveix per res estar satisfet si no ets conscient d'aquesta satisfacció. Per aquest motiu diu Mill que mai sentiran enveja aquells que no estan satisfets repecte els altres.

Comparació:

Podem comparar la visió utiltarista de Mill amb la visió de Bentham, ja que hi ha diferències. Mill defensa un utilitarisme altruista, perquè es basa en la distinció de satisfacció privada i interès públic i per tant el sacrifici d'un individu pel bé públic és considerat com a virtut. Per contra Bentham defensava un utilitarisme individual, que afirmava que la satisfacció té el mateix valor per a tothom i per tant la satisfacció de l'individu s'identifica amb els interessos de la humanitat.

Activitat 59: Comparació Kant-Aristòtil

Aquests dos grans autors presenten diferències molt clares pel que fa a la seva concepció de l'ètica. Principalment trobem la gran diferència en la seva definició. L'ètica d'Aristòtil és material mentre que la de Kant és formal. Les ètiques materials són aquelles que persegueixen un fi, en aquest cas la felicitat i per tant el nostre comportament està determinat pel fi que volem aconseguir. D'altra banda les ètiques formals són les que estan buides de contingut i en la qual no agafarà importància el mitjà ni el fi sinó la forma, la manera en la qual ens comportem.


Amb aquestes dues teories definides podem extreure les característiques de cadascuna que li són ben diferents. Les ètiques materials defensada per Aristòtil es basen en imperatius hipotètics, perquè només són mitjans per assolir un fi, per dir-ho d'una altra manera són ètiques interessades. Són ètiques empíriques, basades en l'experiència i a més són heterònomes, que vol dir que la llei moral ens ve donada de fora. Aquestes característiques són contràries a les defensades per Kant perquè com no persegueixen cap fi, les ètiques materials esdevenen autonòmes, estan basades en imperatius universals i a priori i tenen imperatius categòrics: "Fes A".
Amb totes aquestes característiques podem dir que mentre que en les ètiques materials, defensada per Aristòtil, el valor moral rau en la finalitat que perseguim, a les ètiques formas el valor moral es troba en allò que determina la nostra acció: en el deure.

Activitat 58: La moral Kantiana

La moral kantiana

View more presentations from izquierdo9.

Activitat 57: Sobre el sentiment moral

Títol: El sentiment, fonamen de la moral


Idees principals:

En aquest text Hume ens desenvolupa la seva concepció sobre la moral, Nega la validesa de la raó com a criteri vàlid per distingir les accions morals i defensa llavors que aquestes estàn determinades pels sentiments, les passions i les volicions.

Anàlisi:

En aquest text trobem la concepció moral de Hume. Comença definint de què tracta la moral, ens diu que és la distinció d'allò bo i allò dolent, llavors es pregunta què és el que determina aquesta distinció. Primer diu que la raó és el que determina, afirmant que la moralitat rau en els objectes, en la realitat. Però tot això no seria metafísica per HUme, perquè es basa en allò que percebem. Hume defensarà una altra concepció, que la moral esta determinada pel sentiment, definint la virtut com allò que implica la nostra aprovació i el vici el contrari. Per tant és una concepció que afirma que la moral es subjectiva, depén de cada persona. La distinció moral es basaria doncs en les passions, emocions i volicions.

Comparació:

La concepció moral de Hume és totalment oposada a la defensada pels racionalistes, ja que aquests defensen que la moral està determinada únicament per la raó. D'altra banda trobem similuts quant a la moral de Hume amb la de Mill, ja que aquest tenia una visió utilitarista de la moral, és a dir, volia el màxim de felicitat per el major nombre i en aquest sentit ens parlava, tal com fa Hume, d'un sentiment d'humanitat o simpatia que té en compte els sentiments dels altres.

Activitat 56: Anàlisi de causalitat

Títol: Acostumats a un futur probable

Idees principals:

En aquest text Hume fa referència al principi de causalitat, el qual critica perquè considera que no es contradictori pensar que el futur pot ser diferent del passat, ja que no hi ha cap demostració per mitjà de la raó que afirmi que d'una causa se li ha de derivar el mateix efecte. També afegeix que el costum és el que mou les nostres ments i ens fa creure en aquests efectes probables.

Anàlisi:

Aquest text de David Hume és una crítica al principi de causalitat. Primer ens posa l'exemple d'Adam, un personatge bíblic que no té passat, no té experiència i per tant no té costum per esperar un futur probable. Llavors afirma que no és contradictori pensar que el futur pot ser diferent del passat, afegint que no hi ha cap argument de la raó que ens demostri que el futur ha d'estar d'acord amb el passat. Considera que sí hi ha una comformitat entre passat i futur, però aquesta és una qüestió de fet i per tant es basa en l'experiència, no admet arguments a priori.
Tanmateix afirma que la previsió que ens fa esperar per al futur els mateixos efectes del passat és el costum o hàbit. Aquest és el que guia la nostra ment, però no produeix coneixement sinó només probabilitat, creença.

Comparació:

Aquesta teoria que formula Hume clarament la podem relacionar amb els escèptics, ja que l'oposició de Hume al principi de causalitat provoca que només tinguem veritats probables, per la qual cosa no podem arribar a la certesa absoluta. Aquesta afirmació és la que defensen els escèptics.
D'altra banda podem trobar concepcionss contràries com les de Sant Tomàs, que considerava que per mitjà de la raó podíem deduir les conseqüències.

Activitat 55: Relacions d'idees i qüestions de fet

Títol: Els objectes de coneixement: a priori i a posteriori

Idees principals:

En aquest text Hume ens parla dels dos tipus d'objectes de coneixements que podem trobar: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les primeres són les que captem a través de la raó i que per tant es poden demostrar sense la necessitat de l'experiència. Les segones són aquelles que depenen de l'experiència i en les quals el seu contrari no implica una contradicció, per tant són aquelles a posteriori.

Anàlisi:

En aquest text Hume fa referència als dos tipus d'objectes de coneixements, les relacions d'idees i les qüestions, les veritats de les quals s'evidencien de manera distinta. En el primer grup trobem la geometria, algebra, aritmètica... i són aquelles proposicions les quals podem arribar a la seva veritat només amb la raó, independentment de l'experiència. Són veritats a priori el contrari de les quals implica una contradicció. Podem afirmar per tant que són les que no segueixen el criteri empirista.

Per la seva banda les qüestions de fet són aquelles les quals el seu contrari no implica una contradicció, perquè depenen de l'experiència i per tant podem sentir tan una cosa com la seva contrari sense la necessitat que esdevingui falsa. Estem parlant llavors de veritats probables.

Comparació

Aquesta divisió que fa Hume dels objectes de coneixements presenta un paral·lelisme evident amb la teoria del coneixement de Leibniz. Aquest considerava que hi havien dos tipus de veritats: les de raó(necessàries i el contrari del qual és impossible) i les de fet( contingents, són però poden no ser). Com podem observar aquestes dues veritats es poden relacionar fàcilment amb les relacions d'idees i les qüestions de fet. D'altra banda pel que fa a la concepció de les veritats de fet podriem dir que s'apropa als escèptics, perquè són veritats probables però no tenim la certesa de la seva veritat.

Activitat 54: La identitat personal

Títol: La noció del jo com a conjunt de percepcions

Idees principals:

En aquest text Hume partint de la teoria del jo de Descartes afirma que l'ànima és un conjunt de percepcions que no tenen cap identitat, per la qual cosa l'ànima, entesa com el jo, no és cap substància perquè l'únic que podem percebre són les seves percepcions.

Anàlisi:

Aquest text del Abstract de Hume és una crítica al jo cartesià entés com a subjecte. Hume considera que l'ànima no és una unitat, sinó un conjunt de percepcions, per tant no existeix cap identitaat. El jo seria només el nom que li donem al conjunt de percepcions, però no podem considerar-lo com una substància, ja que no podem percebre cap idea de susbtància, només les seves percepcions. Per a que una idea sigui vàlida ha de venir d'una impressió i com que no tenim cap impressió del subjecte no tenim idea de subjecte. Hume també afirma que no hi ha res global, tot es particular, per tant també ho son les percepcions de la ment. D'aquesta manera Hume s'oposa a la concepció de Descartes del jo. Amb aquesta teoria també podem saber que la ment no es prèvia a les percepcions, sinó aquestes a la ment.
Hume conclueix dient que el jo seria igual que un prèssec, que qualsevol cos, és a dir, és un conjunt de qualitats.

Comparació:

Aquesta concepció del jo com a conjunt de percepcions s'oposaria clarament al que concebeix Descartes, tal com mostra en el text. Descartes per la seva part afirmava l'existència del jo com un subjecte pensant i entés com una substància.
En aquest text també ens explica que no podem pensar en el subjecte, perquè Hume defensava que només podem tenir consciència de les idees, és a dir, de les percepcions. Aquesta afirmació servia com a base per a Locke, amb la qual negava l'existència de les idees innates.