Activitat 60: L'utilitarisme

Títol: La felicitat imperfecta


Idees principals:

En aquest fragment Mill exposa alguna de les seves idees utilitaristes. Partint de la seva afirmació que els plaers són diferents quant a qualitat considera que hi ha gent que té més facilitat per satisfer la seva felictat i en canvi hi ha una altra la qual no podra arribar a una felictat perfecta. Però Mill defensa la darrera circumstància pel fet que és millor ser un home insatisfet que no pas quelcom inferior satisfet.

Anàlisi:

En aquest text Mill vol explicar la seva concepció de la felictat partint de la diferenciació de dues idees distintes: satisfacció i felicitat. Afirma que hi ha persones que tenen menys capacitat per gaudir de la felicitat i per aquest motiu tenen alhora més facilitat per satisferla. I per contra hi ha persons que tenen unes pretensions més altes i això provoca que moltes vegades quedin insatisfets. Aquesta circumstància Mill la valora positivament, pel fet que hi ha uns plaers més bons que uns altres i per això és més preferible ser una persona insatisfeta que no un porc satisfet. És a dir, no serveix per res estar satisfet si no ets conscient d'aquesta satisfacció. Per aquest motiu diu Mill que mai sentiran enveja aquells que no estan satisfets repecte els altres.

Comparació:

Podem comparar la visió utiltarista de Mill amb la visió de Bentham, ja que hi ha diferències. Mill defensa un utilitarisme altruista, perquè es basa en la distinció de satisfacció privada i interès públic i per tant el sacrifici d'un individu pel bé públic és considerat com a virtut. Per contra Bentham defensava un utilitarisme individual, que afirmava que la satisfacció té el mateix valor per a tothom i per tant la satisfacció de l'individu s'identifica amb els interessos de la humanitat.

Activitat 59: Comparació Kant-Aristòtil

Aquests dos grans autors presenten diferències molt clares pel que fa a la seva concepció de l'ètica. Principalment trobem la gran diferència en la seva definició. L'ètica d'Aristòtil és material mentre que la de Kant és formal. Les ètiques materials són aquelles que persegueixen un fi, en aquest cas la felicitat i per tant el nostre comportament està determinat pel fi que volem aconseguir. D'altra banda les ètiques formals són les que estan buides de contingut i en la qual no agafarà importància el mitjà ni el fi sinó la forma, la manera en la qual ens comportem.


Amb aquestes dues teories definides podem extreure les característiques de cadascuna que li són ben diferents. Les ètiques materials defensada per Aristòtil es basen en imperatius hipotètics, perquè només són mitjans per assolir un fi, per dir-ho d'una altra manera són ètiques interessades. Són ètiques empíriques, basades en l'experiència i a més són heterònomes, que vol dir que la llei moral ens ve donada de fora. Aquestes característiques són contràries a les defensades per Kant perquè com no persegueixen cap fi, les ètiques materials esdevenen autonòmes, estan basades en imperatius universals i a priori i tenen imperatius categòrics: "Fes A".
Amb totes aquestes característiques podem dir que mentre que en les ètiques materials, defensada per Aristòtil, el valor moral rau en la finalitat que perseguim, a les ètiques formas el valor moral es troba en allò que determina la nostra acció: en el deure.

Activitat 58: La moral Kantiana

La moral kantiana

View more presentations from izquierdo9.

Activitat 57: Sobre el sentiment moral

Títol: El sentiment, fonamen de la moral


Idees principals:

En aquest text Hume ens desenvolupa la seva concepció sobre la moral, Nega la validesa de la raó com a criteri vàlid per distingir les accions morals i defensa llavors que aquestes estàn determinades pels sentiments, les passions i les volicions.

Anàlisi:

En aquest text trobem la concepció moral de Hume. Comença definint de què tracta la moral, ens diu que és la distinció d'allò bo i allò dolent, llavors es pregunta què és el que determina aquesta distinció. Primer diu que la raó és el que determina, afirmant que la moralitat rau en els objectes, en la realitat. Però tot això no seria metafísica per HUme, perquè es basa en allò que percebem. Hume defensarà una altra concepció, que la moral esta determinada pel sentiment, definint la virtut com allò que implica la nostra aprovació i el vici el contrari. Per tant és una concepció que afirma que la moral es subjectiva, depén de cada persona. La distinció moral es basaria doncs en les passions, emocions i volicions.

Comparació:

La concepció moral de Hume és totalment oposada a la defensada pels racionalistes, ja que aquests defensen que la moral està determinada únicament per la raó. D'altra banda trobem similuts quant a la moral de Hume amb la de Mill, ja que aquest tenia una visió utilitarista de la moral, és a dir, volia el màxim de felicitat per el major nombre i en aquest sentit ens parlava, tal com fa Hume, d'un sentiment d'humanitat o simpatia que té en compte els sentiments dels altres.

Activitat 56: Anàlisi de causalitat

Títol: Acostumats a un futur probable

Idees principals:

En aquest text Hume fa referència al principi de causalitat, el qual critica perquè considera que no es contradictori pensar que el futur pot ser diferent del passat, ja que no hi ha cap demostració per mitjà de la raó que afirmi que d'una causa se li ha de derivar el mateix efecte. També afegeix que el costum és el que mou les nostres ments i ens fa creure en aquests efectes probables.

Anàlisi:

Aquest text de David Hume és una crítica al principi de causalitat. Primer ens posa l'exemple d'Adam, un personatge bíblic que no té passat, no té experiència i per tant no té costum per esperar un futur probable. Llavors afirma que no és contradictori pensar que el futur pot ser diferent del passat, afegint que no hi ha cap argument de la raó que ens demostri que el futur ha d'estar d'acord amb el passat. Considera que sí hi ha una comformitat entre passat i futur, però aquesta és una qüestió de fet i per tant es basa en l'experiència, no admet arguments a priori.
Tanmateix afirma que la previsió que ens fa esperar per al futur els mateixos efectes del passat és el costum o hàbit. Aquest és el que guia la nostra ment, però no produeix coneixement sinó només probabilitat, creença.

Comparació:

Aquesta teoria que formula Hume clarament la podem relacionar amb els escèptics, ja que l'oposició de Hume al principi de causalitat provoca que només tinguem veritats probables, per la qual cosa no podem arribar a la certesa absoluta. Aquesta afirmació és la que defensen els escèptics.
D'altra banda podem trobar concepcionss contràries com les de Sant Tomàs, que considerava que per mitjà de la raó podíem deduir les conseqüències.

Activitat 55: Relacions d'idees i qüestions de fet

Títol: Els objectes de coneixement: a priori i a posteriori

Idees principals:

En aquest text Hume ens parla dels dos tipus d'objectes de coneixements que podem trobar: les relacions d'idees i les qüestions de fet. Les primeres són les que captem a través de la raó i que per tant es poden demostrar sense la necessitat de l'experiència. Les segones són aquelles que depenen de l'experiència i en les quals el seu contrari no implica una contradicció, per tant són aquelles a posteriori.

Anàlisi:

En aquest text Hume fa referència als dos tipus d'objectes de coneixements, les relacions d'idees i les qüestions, les veritats de les quals s'evidencien de manera distinta. En el primer grup trobem la geometria, algebra, aritmètica... i són aquelles proposicions les quals podem arribar a la seva veritat només amb la raó, independentment de l'experiència. Són veritats a priori el contrari de les quals implica una contradicció. Podem afirmar per tant que són les que no segueixen el criteri empirista.

Per la seva banda les qüestions de fet són aquelles les quals el seu contrari no implica una contradicció, perquè depenen de l'experiència i per tant podem sentir tan una cosa com la seva contrari sense la necessitat que esdevingui falsa. Estem parlant llavors de veritats probables.

Comparació

Aquesta divisió que fa Hume dels objectes de coneixements presenta un paral·lelisme evident amb la teoria del coneixement de Leibniz. Aquest considerava que hi havien dos tipus de veritats: les de raó(necessàries i el contrari del qual és impossible) i les de fet( contingents, són però poden no ser). Com podem observar aquestes dues veritats es poden relacionar fàcilment amb les relacions d'idees i les qüestions de fet. D'altra banda pel que fa a la concepció de les veritats de fet podriem dir que s'apropa als escèptics, perquè són veritats probables però no tenim la certesa de la seva veritat.

Activitat 54: La identitat personal

Títol: La noció del jo com a conjunt de percepcions

Idees principals:

En aquest text Hume partint de la teoria del jo de Descartes afirma que l'ànima és un conjunt de percepcions que no tenen cap identitat, per la qual cosa l'ànima, entesa com el jo, no és cap substància perquè l'únic que podem percebre són les seves percepcions.

Anàlisi:

Aquest text del Abstract de Hume és una crítica al jo cartesià entés com a subjecte. Hume considera que l'ànima no és una unitat, sinó un conjunt de percepcions, per tant no existeix cap identitaat. El jo seria només el nom que li donem al conjunt de percepcions, però no podem considerar-lo com una substància, ja que no podem percebre cap idea de susbtància, només les seves percepcions. Per a que una idea sigui vàlida ha de venir d'una impressió i com que no tenim cap impressió del subjecte no tenim idea de subjecte. Hume també afirma que no hi ha res global, tot es particular, per tant també ho son les percepcions de la ment. D'aquesta manera Hume s'oposa a la concepció de Descartes del jo. Amb aquesta teoria també podem saber que la ment no es prèvia a les percepcions, sinó aquestes a la ment.
Hume conclueix dient que el jo seria igual que un prèssec, que qualsevol cos, és a dir, és un conjunt de qualitats.

Comparació:

Aquesta concepció del jo com a conjunt de percepcions s'oposaria clarament al que concebeix Descartes, tal com mostra en el text. Descartes per la seva part afirmava l'existència del jo com un subjecte pensant i entés com una substància.
En aquest text també ens explica que no podem pensar en el subjecte, perquè Hume defensava que només podem tenir consciència de les idees, és a dir, de les percepcions. Aquesta afirmació servia com a base per a Locke, amb la qual negava l'existència de les idees innates.

3r. Trimestre

Activitat 53: És aquest el millor dels mons possibles?

Certament és una pregunta complexa que ens porta a molts arguments. Primerament podria establir una resposta rotunda afirmant que sí que és el millor món possible, però pel fet que no coneixem cap altre món en el qual es desenvolupi vida. Partint d'això, fer-se aquesta pregunta és innecessàri, ja que no podem dir que aquest és el millor món possible si no hi ha cap altre món amb el qual es pugui comparar.

D'altra banda, opino que si ens ha tocat viure en aquest món i no en un altre (en cas que hi haguèssin altres mons) és perquè possiblement és aquest el millor. Crec però, sincerament que el món es crea a partir dels homes, i per tant no es just parlar del món, sinó de l'actuació de l'home en el món. Nosaltres al llarg del temps hem anat avançant i desenvolupant un món que s'ajusta a les nostres necessitats, i cert és que existeixen avui dia moltes mancances per solucionar: fam, desigualtats... però també cal puntualitzar que ningú ens ha dit com haviem de fer aquest món. Per tant penso en conclusió que sí, és el millor món possible o si més no és el que ens ha tocat viure i per tant considero que seria interessant centrar-nos en, en el cas que no fos el millor món, fer que aquest món sigui el millor. Només els humans sóm capaços d'això i només cal fixar-nos en els problemes d'avui dia i observar com la gran majoria són provocats pel mateix home. Canviar el món depén de cadascú, ja que si hem sigut capaços de crear aquests problemes també hem de ser capaços de solucionar-los. L'ésser humà és extraordinari.

Activitat 52: Relació entre ment i cos

Títol: Pensar, l'essència del jo

Idees principals:

En aquest text Descartes ens torna a reflexionar sobre el jo i afirma que la seva essència és ser una cosa pensant, i que el cos, pel fet de no ser una cosa pensant és extensa i per tant no és imprescindible: es pot viure sense ella.

Anàlisi:

Descartes intenta explicar quina relació hi ha entre la ment i el cos, és a dir entre ànima i cos. Primer comença dient que som conscients de la nostra existència, per tant si sabem que existim i que som una cosa pensant, es dedueix llavors que la nostra essència consistirà en això mateix, ser un ésser pensant.
Pel que fa al cos, argumenta que encara que tinguem un cos, unit a nosaltres, això es quelcom posterior. És a dir, que primer som ment i després cos. El cos és una cosa externa independent de l'ànima que no pensa, per la qual cosa puc viure sense cos però no sense ànima.

Comparació:

Aqui podríem tornar a fer la comparació amb Plató considerant que ànima i cos són independents. Plató afirmava que l'ànima era immortal i Descartes per la seva part afirma que l'ànima és l'única que pot viure sola, sense necessitat del cos.

Activitat 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l'ànima

Títol: El cos i l'ànima com a substàncies

Idees principals:

En aquest text Descartes ens torna a parlar del jo, aquesta vegada com a substància pensant, l'atribut de la qual és el pensament. Torna a refermar l'existència del jo ja que el pensament, que és el seu atribut, és indubtable. També fa referència al cos, el qual forma part d'una altra substància, la extensa, que no té pensament i per la qual cosa podem dubtar de la seva existència.

Anàlisi:

Descartes en aquest text torna a referir-se al jo. Parteix de l'afirmació que estem formats per cos i ànima, que formen part de substàncies diferents: la substància pensant i la extensa. Com que torna a reafirmar que és indubtable el fet de dubtar, relaciona la substància pensant amb l'ànima( el jo), i conclou per tant que l'essència d'aquest serà precisament pensar. També s'afirma doncs que tot allò que no forma part d'aquesta substància pensant serà dubtable, en aquest cas el cos. Es pot viure sense cos però no sense ànima.

Comparació:

El dualisme defensat per Descartes s'assembla molt al defensat per Plató, el qual deia que estavem formats per cos i ànima i els dos formaven parts de realitats diferents. És el mateix cas per tant que Descartes, que agrupa el cos i l'ànima en substàncies diferents. S'allunyaria per tant de la concepció d'Aristòtil que integra les dues en una mateixa realitat.

Activitat 50: Els cossos són tal com els percebem?

Descartes demostra l'existència dels cossos partint de la demostració de l'existència de Déu, ja que considera que Déu( que existeix) ens inclina a pensar que la causa dels cossos són els própis cossos, i com que Déu no ens pot enganyar perquè es màximament perfecte, podem concluir que els cossos existeixen.

Personalment considero que no percebem els cossos tal com són. Primerament perquè no accepto la teoria de Descartes ja que per mi encara no ha quedat demostrada l'existència de Déu. Opino que això s'haura de demostrar a posteriori, basant-se en fets, no únicament amb la raó. Per tant sinó accepto la demostració de l'existència de Déu no puc afirmar que els cossos existeixin. D'aquesta manera hem limito a pensar que la percepció de les coses va molt arrelada a la perspectiva personal. Tinc clar com és una taula i se que hom accepta una taula com quadrada i amb 4 potes, però això no implica que tots tinguem el mateix concepte de quadrat al cap. Cert és que els sentits ens enganyen, els daltònics no veuem els colors com la resta de la gent però els estan captam tal com ells el veuem. Per tant trobo que cadascú té la seva percepció de les coses.

Activitat 49: El dubte metòdic i el cogito

Títol: El jo, la primera veritat

Idees principals:

Descartes amb aquest text vol arribar a un principi evident que sigui el punt de partida de la seva filosofia. Per fer-ho posa en dubte diferents coses fins arribar a la conclusió que el veritablement indubtable és el fet que estem dubtant i per tant la primera evidència que es conclou és l'existència del l'individu, pel fet que esta dubtant.

Anàlisi:

En aquest text Descartes cerca el primer principi de la filosofia, això implicarà que haurà de ser quelcom cert, evident i per tant per trobar quelcom cert s'haura de passar inevitablement pel dubte. És a dir, que la tasca consisteix en dubtar de tot per veure així si hi ha alguna cosa de la qual no es pugui dubtar. Així doncs Descartes dubta de les coses sensibles, de la realitat , dels somnis... Mentre fa aquest procediment se n'adona que el que és veritablement indubtable és el fet que està dubtant. Dit d'una altra manera, podem dubtar de totes les coses i per tant poden ser falses o certes però el fet que estiguem dubtant d'aquestes coses no és fals. S'arriba doncs a la primera veritat, al punt de partida de la seva filosofia i és que la primera evidència és l'existència del jo. Això es resumeix pel fet que si estem dubtant vol dir que pensem, i si pensem vol dir que existim. Descartes ho exposa així: Jo penso, doncs jo sóc.

Acitivitat 48: Distinció entre el somni i la vigília

Títol: La versemblança de la realitat sensible

Idees principaals:

En aquest text Descartes ens posa en dubte l'existència de la realitat. Descartes nega qualsevol tipus de coneixement que no sigui per mitjà de la raó per això reflexiona sobre aquelles coses que captem pels sentits i que semblen certs, afegint que els sentits són enganyadors i que no hem de refiar-nos.

Anàlisi:

Descartes en aquest text fa referència a la segona fase del dubte metòdic: el dubte sobre la realitat. Ens diu que moltes vegades les coses que hem considreat raonablament com a vertaderes ho hem captat pels sentits, però tot i axí afirma que no ens hem de refiar dels sentits ja que ens poden enganyar. Per tant cal utilitzar la prudència. Ara bé, Descartes també entén que moltes vegades és dificil dubtar de certes coses sensibles, ja que costa molt diferenciar per mitjà de la raó allò real i allò que no és real. Posa l'exemple llavors de quan estem en vigília o somniant, doncs certament quan ens trobem en aquest estat creiem que el que estem veient es vertader. Per tant no resultaria dificil dubtar raonablement sobre la realitat que vivim.

Comparació:

Descartes era un clar racionalista pel que fa a lconeixement, per la qual cosa nega la validesa dels sentits. No hi ha cap altre mitjà per assolir l'evidència que per mitjà de la raó. Aquesta postura s'oposa totalment als empiristes que exalten l'experiència com a única via per assolir el coneixement, és a dir, coneixem a través dels sentits i no a través de la raó.

Activitat 47: Les regles del mètode

Títol: El mètode, camí cap a la evidència

Idees principals:

En aquest text Descartes exposa el funcionament del mètode cartesià, l'únic que ens portarà a la evidència, a la veritat. Esquematitza aquest mètode en quatre fases que cal seguir per arribar a aquesta evidència de manera correcta, sense dubtes.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Descartes, filòsof racionalista que afirma que l'objectiu de la filosofia (que busca el saber) és trobar l'evidència, la veritat. I l'evidència està relacionada amb l'absència de dubte. amb la certesa. Dit això exposa les regles del mètode cartesià, el qual és l'únic camí per assolir aquesta evidència. El mètode consta de 4 regles, ja que un excés de regles és innecessari.

La primera regla o fase és l'evidència, que implica acceptar com a veritat només allò que no crea dubte i per tant ens invita a ser asenyats per arribar a la certesa, sense precipitar-nos. La següent fase és l'ànalisi, que vol dir dividir en parts, és a dir fer d'allò complex coses simples per arribar a elements bàsics. La tercera fa referència a síntesi, que vol dir ajuntar les parts de l'anàlisi per arrribar del simple al complex, per extreure'n les evidències que se succeeixen. Per últim la darrera fase és la revisió, que es tracta de repasar i verificar tot el procés. Aquests 4 passos són els que s'han de seguir per satisfer el nostre fi: trobar la certesa.

Comparació:

Aquesta esquematització que fa Descartes del camí per arribar a la veritat recorda en cert punt a altres autors, com Kant que afirmava que per arribar al coneixement s'havia de passar per diferents graus: opinió, creença i saber. També podriem recorsar a Plató i les diferents parts del saber: opinió( conjetura i creença) i ciència( pensament discurssiu i pensament intuïtiu).

Activitat 46: El temps va ser creat amb el món

Títol: El temps, connectat amb Déu

Idees principals:

En aquest text trobem la postura de Sant Agustí pel que fa a la creació i el temps. Afirma que abans de la creació de Déu, no hi havia temps ja que aquest va ser creat per Déu en el moment en que crea el món. Per tant Déu és intemporal, no està sotmès a canvi, per la qual cosa no es pot dir que Déu precedeix el temps perquè no existia el temps llavors.

Anàlisi:

En aquest text sen's mostra la postura de Sant Agustí quant a fe i creació. Es centra en el raonament que no es pot pensar en un temps anterior a Déu, ja que el temps no existia. El temps, afirma, es creat en el moment que Déu crea el món i per tant, tal com diu el text, no es pot preguntar què feia Déu abans de crear el món, ja que careix de sentit.
El text també afirma que Déu és el temps, i per lo conseqüent no el precedeix. Això vol dir que Déu és etern però a la vegada intemporal. Tot això es conclou resumint que no hi ha res abans de la creació, doncs Déu va crear el món ex nihilo, és a dir, del no-res.

Comparació:

Podem comparar aquesta teoria defensada anteriorment amb Parmènides en diversos aspectes. Primer pel que fa a l'èsser de Parmènides, el qual podríem relacionar amb Déu ja que tots dos són eterns, únics. D'altra banda la discrepància la trobem en el fet que Parmènides afirmava que l'ésser era immutable i per tant del no-ésser no podia sorgir res. Això contrasta amb la teoria de Sant Agustí que considera que la creació es va fer a partir del no-res.

Activitat 45: Argument ontològic de Sant Anselm

L'argument ontològic de Sant Anselm és una clara intenció de demostrar l'existència de Déu. Es tracta d'una demostració a priori, és a dir, que es basa només en la raó. Sant Anselm afirma que "Déu és l'ésser més gran que el qual res no pot ser pensat", i com que no es pot pensar un altre ésser idèntic amb la seva existència vol dir que Déu també existeix a la realitat, perquè sinó estariem parlant d'un ésser més gran que el qual qualsevol cosa pot ser pensada. Sant Anselm per tants ens està donant una demostració de Déu a partir de la seva definició, i això és motiu de crítica per a altres autors, entre ells Kant qui afirma que no es pot passar de l'ordre lògic a l'ordre real, és a dir, que el fet de pensar una cosa com a existent no el converteix en existent. S'arriba a la conslusió llavors que no es pot demostrar l'existència de Déu únicament amb la raó.

Activitat 44: Carta a Meneceu

Títol: En busca de la felicitat

Idees principals:

En aquest text Epicur expon bàsicament les seves teories de l'epicureisme. Fa una exaltació de la filosofia, que ens fa arribar a la felicitat, el màxim objectiu de tots els individus. Aquesta felicitat consistirà en gaudir dels màxims plaers, ja que Epicur relaciona la felicitat amb els plaers. I aquests plaers s'han de moderar amb seny: s'haurà d'escollir entre alguns plaers i soportar alguns dolors per arribar a la màxima felicitat.

Anàlisi:

Aquest text correspon a la Carta a Meneceu, d'Epicur, en la qual trobem exposades les principals idees de l'epicureisme que van enfocades a aconseguir la felicitat. Primer comença defensant la filosofia com a forma de vida, considera que tant vells com joves hem de filosofar ja que és el camí cap a la filosofia. Després reflexiona sobre el tema de la mort i afirma que la por a la mort és innútil ja que quan la mort arriba, nosaltres no estem per tant no té sentit fugir del dolor de la mort si no sentirem pas aquest dolor. A continuació Epicur ens introdueix ja el tema del bé suprem: la felicitat. Aquesta consistirà en viure una vida plena de plaers i amb absència de dolors per gaudir d'un cos i una ànima sense pertorbacions. En aquest sentit introdueix també el concepte de seny, una virtut que ens serveix per moderar quins plaers són necessàris i quins són en va, de la mateixa manera que hem d'escollir quins dolors hem de patir per arribar a una felicitat màxima. I en això consistirà la felicitat, en saber triar bé els plaers i els dolors.

En aquesta defensa del seny també ens exalta la raó per damunt de qualsevol altra cosa, ja que és millor equivocar-se sent racional que no pas encertar sent irracional.

Comparació:

Aquesta teoria de la felicitat defensada per Epicur comparteix la primacia de la raó amb l'estoicisme, però aquest opinaven que la felicitat no és limitava al própi cos sinó que anava més enllà. Per els estoics la felicitat consistirà en tenir autoarquia, això vol dir que s'ha de ser impertorbable i no deixar-se influenciar per ningú. D'aquesta manera s'aconseguirà viure virtuosament d'acord amb la natura.

Activitat 43: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

Títol: La causa eterna del moviment

Idees principals:

En aquest text Aristòtil explica l'eternitat del moviment. Considera que hi ha una sèrie de motors que mouen i són moguts a la vegada, i això crea el moviment. Però com no hi pot haver-hi una sèrie infinita de motors, cal que hi hagi un primer motor que mogui per si mateix sense ser mogut per cap altre: el primer motor immòbil.

Anàlisi:

Aristòtil explica a la Física com es produeix el moviment. Afirma que tot allò que es mou és mogut per una altra cosa. Ens posa l'exemple llavors del bastó, que mou la pedra i a la vegada és mogut per la mà, que és moguda per l'home. Això vol dir que hi ha una sèrie de motors que produeixen moviment i a la vegada són moguts per un altre. I com que aquesta sèrie no pot ser infinita, perquè això voldria dir que no hi ha cap motor originari que sigui la causa del moviment, és necessari que hi hagi un primer motor que mogui sense ser mogut. Aquest primer motor, que Aristòtil anomena primer motor immòbil, explicaria l'eternitat del moviment ja que té la capacitat de moure's per si mateix i de produir el moviment, fet que explicaria tambè la causa eficient del moviment.

Comparació:

Aquesta teoria defensa que el moviment és etern i que tot el que es mou és mogut per una altra cosa. Aquesta afirmació del moviment contrastaria amb Zenó d'Elea. Aquest considerava que el moviment era impossible ja que per desplaçar-nos a un lloc hem d'atravessar infinites meitats, per la qual cosa no es produiria el moviment. Això ho recolza afirmant que l'espai és infinitament indivisible.

2n Trimestre