Activitat 42: Llibre VII de la República de Plató

Títol del text: Temprança i justicia per dominar la ciutat

Idees principals:

En aquest text Plató a través d'un diàleg afirma que per arribar a una ciutat virtuosa és imprescindible que hi hagi temprança i justicia. Aixó voldrà dir que el més important per la ciutat és que siguem amos de nosaltres mateixos, i que cadascú faci la part que li pertoca.

Anàlisi:

Aquest text pertany al llibre VII de la República de Plató, en ell es mostra un diàleg entre Sòcrates i Glaucó, els quals parlen sobre com ha de ser una ciutat. Afirmen que per arribar a una ciutat virtuosa és necessari que hagin dos apsectes claus:la temprança i la justicia. La temprança vol dir se amos de nosaltres mateixos, i ser amo vol dir que alló bo domina a alló dolent, que s'oposa al altre punt extrem, el de ser esclaus, que seria l'inrevés, quan lo dolent domina a lo bo.
No hem de ser esclaus de les nostres passions, hem de saber dominar-les.Per la seva banda, la justicia implicarà un equilibri entre les diferents parts de l'ànima,entre les diferents virtuts.
El diàleg segueix dient que aquestes virtuts de l'home s'han d'introduir en la societat, i creant una utopia de la ciutat perfecte, una ciutat virtuosa en que la justicia serà la virtut que armonitzi les diferents parts i la temprança la que ens faci prevaler lo bo sobre lo dolent.

Activitat 41: Ciència(episteme) i opinió(doxa).

Títol: Els filòsofs, amants de la saviesa

Idees principals:

En aquest diàleg Plató ens mostra els dos graus de coneixements possibles:la opinió i el saber(ciència). Destaca que només els filòsofs poden arribar al saber, és a dir, a contemplar la veritat, ja que només ells són capaços de conèixer el món de les idees.

Anàlisi:

Aquest text correspon a l'obra de Plató La República, concretament el llibre V. En aquest fragment Plató,sempre mitjançant el diàleg, fa referència als aspectes gnoseològics de la seva teoria de les idees, els quals parlen sobre l'objecte de coneixement. Aquest ha de ser inmutable, i per tant l'única cosa que no canvia són les idees. Per tant aquell que arribi al coneixement de les idees serà que contempli la veritat. I Plató diu que només els filòsofs seran capaços de contemplar la veritat. Els filòsofs,amants de la saviesa, són capaços de captar les idees a través de la raó, i arribaran així al grau de coneixement superior, el saber(la ciència).Per contra, aquells que no són filòsofs no podran arribar a contemplar la veritat, no separaran les coses belles de la idea de bellesa i no arribaran a la essència de les coses. Aquests només podran arribar a la opinió. I moltes vegades aquest fet es deu a que la majoria de persones es conforma amb les aparences, amb alló que sent: com els espectacles,els colors... Però tal i com diu en el text: "el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si".

Comparació:

En aquest text es mostra els aspectes gnoseològics de la teoria de les idees de Plató, aquests consideren que hi ha dos graus de coneixements: la opinió, en la qual trobem en primer lloc la conjectura i després la creença; i la ciència(en el text es fa servir el concepte de saber) que es divideix en el pensament discursiu i en el pensament intuitiu. Aquests dos graus de coneixements són fàcilment comparables amb les vies de recerca de Pàrmenides, ja que el primer grau de coneixement, la opinió,correspon al món sensible, que percebem amb els sentits i aixó es pot relacionar amb la via de la opinió de Pàrmenides.Al mateix temps, la ciència o saber es pot relacionar amb la via de la veritat, que parla de l'èsser, que és allò que existeix per si mateix i no dóna marge al canvi.

Si mirem una teoria totalment contrària hem de fixarnos en els sofistes, que defensaven un coneixement relatiu. Consideraven que no es podia arribar a una veritat absoluta ja que només eren opinions. Aquesta teoria contrasta clarament amb la defensada per Plató i el antecessor Sòcrates.

Activitat 40:Crítica a la teoria de les idees en la seva formulació dogmàtica.

Títol: Crítica dialectal a la teoria de les idees

Idees principals:

En aquest text,mitjançant un diàleg entre Parmènides i Sòcrates, Plató sotmet a autocrítica la seva teoria de les idees. Fa un replantejament de la teoria posant en dubte sobretot l'existència de les idees naturals de les coses naturals.

Anàlisi:

Aquest text és un fragment de la obra Parmènides, que correspon a l'etapa de vellesa de Plató. Es mostra un diàleg entre Parmènides i Sòcrates, els quals debaten sobre la teoria de les idees de Plató. Parmènides, que és el que fa les preguntes, simbolitza el Plató de l'etapa de vellesa, ja que questiona la seva propia teoria desenvolupada durant el període de maduresa(Sòcrates).
Parmènides crida l'atenció de Sòcrates questionan primer l'existència de les idees de caràcter ètic separades de les coses ètiques. En aquest cas Sócrates reafirma la seva teoria, tanmateix ho fa amb l'existència de les idees estètiques de les coses estètiques,com la idea de bellesa. Però el que Parmènides posa en dubte és l'existència de les coses naturals separades de les idees naturals. I és aquí on Plató,mitjançant Sòcrates, replanteja la seva teoria. I és que no existeixen les idees naturals separades de les coses naturals. I en el text ens posa com a exemple la impossibilitat que existeixi la idea de humanitat separada de l'home.

Comparació:

En aquest text es questiona la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria defensa que hi ha una dualitat de realitats: la del món sensible, que percebem amb els sentits; i la del món intel·ligible, que fa referència a les idees. Per tant defensa que les idees tenen una existència separada del món sensible. També afegeix que existeixen tres tipus d'idees; les idees de caràcter ètic, les estètiques i les idees lógiques. L'existència d'aquestes últimes són les que posa en dubte.
Aquesta teoria de les idees la podem comparar amb la teoria de l'ésser de Parmènides, la qual defensa que hi ha dues vies de recerca: la via de la veritat, que parla de l'ésser, etern i inmutable i que no es pot percebre amb els sentits, com les idees del món invisible; i la via de la opinió, que fa

referència al món de les aparènces, allò que percebem amb els sentits, com el món visible de Plató.

Activitat 39: El mite de la Caverna

El mite de la caverna és una al·legoria de Plató que es troba al llibre VI de La República en la qual Plató ens presenta la següent situació: mostra una cova subterrània en la qual hi ha uns presoners, que porten allà tota la vida lligats amb unes cadenes, quedant així inmóbils, sense poder mirar res més que cap endavant. Des de darrere surt una llum que ilumina les parets, i reflecteix en elles les ombres de tot el que hi ha darrere.

En aquesta situació hi han diversos simbols a analitzar segons la teoria de les idees de Plató. Els presoners no poden mirar res més que cap endavant perquè estan lligats a unes cadenes, aquestes cadenes representen els lligams del cos, que no els permeten mou-re's. Després trobem els dos móns explicats en la teoria de Plató, per una banda trobem el món de les idees, és a dir la realitat en si mateixa, la que no canvia, que seria tot el que hi ha a l'exterior i que queda reflectit al mur. Aquesta és l'anomenada realitat invisible, aquella que no percebem amb els sentits, sinó a través de la raó i que sabem que existeix. I sabem que existeix perquè podem percebre pels sentits les seves representacions, projeccions o simulacions que corresponen a les ombres reflectides en la paret. Aquestes ombres són les copies del món intel·ligible, les coses contingents que formen el món sensible i visible.
Aquestes coses que formen el món sensible, estàn reflectides per la llum del foc, que les il·lumina.

En el transcurs del mite els presoners aconsegueixen alliberarse de les cadenes, que simbolitza l'alliberació de l'ànima i surten a l'exterior, al sortir la llum els cega i no poden veure amb claredat la realitat, ja que tota la vida han pensat que la autèntica realitat eren les projeccions. De mica en mica, aconsegueixen veure la realitat gràcies a la llum del sol,allò que Plató considera com el bé suprem. Seria semblant a la raó, que ens permet arribar a la realitat.

Podem dir per tant, que es tracta d'una al·legoria en que Plató ens mostra perfectament la dualitat de mons i les seves parts.

Activitat 38: La naturalesa de les idees

Títol del text: Realitat mutable o inmutable?

Idees principals:

En aquest text es mostra un diàleg de Socrates amb Cebes.

Sòcrates es pregunta si la realitat en si mateixa, és a dir, les idees es presenten sempre en el mateix estat o són mutables.Utilitza el mètode socràtic per arribar a la veritat d'aquesta qüestió.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Plató que correspon al període de maduresa.En aquest text es mostra un diàleg de Sòcrates en el que es pot veure el mètode socràtic, però alhora introdueix alguna tesi sobre la teoria de les idees.Sòcrates es pregunta sobre la realitat en si mateixa, i amb aixó fa referència al món intel·ligible de Plató, el de les idees.Concretament es pregunta sobre els aspectes ontològics, ja que identifiquem les idees amb l'ésser(realitat).

Sòcrates manté un diàleg amb Cebes, al qual pregunta si la realitat es presenta sempre en la mateixa forma, inmutable, o pot variar d'estat i admetre algun canvi.

Cebes per la seva part, considera que és necessari que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat, perquè la realitat invisile, aquella que no percebem amb els sentits sinó que existeix per si mateixa, ha de ser universal inmutable i necessària.Per contra són les coses les que percebem amb els sentits, alló que és contingent i mutable.

Comparació:

Aquesta teoria de les idees de Plató per la qual hi ha una dualitat de realitats, per una banda el món de les idees(intel·ligible) que és inmutable i universal, i d'altra banda la copia del món intel·ligible(la realitat visible) aquella que es pot percebre amb els sentits i és mutable, es pot comparar amb la teoria de Parmènides. La dualitat de mons de Plató, món visible i món invisible, es pot comparar amb les dues vies de recerca de Parmènides.La via de la veritat parla de l'ésser, que és etern i inmutable i no es pot percebre amb els sentits, com les idees del món invisible. I la via de la opinió fa referència al món de les aparènces, allò que percebem amb els sentits, com el món visible de Plató.

Activitat 37: La ignorància socràtica

Títol del text: La saviesa de la ignorància

Idees principals:

Aquest text té a Sòcrates com a protagonista, el qual ens parla de la calumnia, terme que vol explicar.Per fer-ho utilitza el mètode socràtic a aquells que semblen savis als ulls de la gent, i demostrar així qui és més savi, el que es creu savi o el que coneix els seus límits.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Plató, però en el que el protagonista és Socrates. Aquest posa en pràctica el mètode socràtic, basat en la ironia, per defensar les seves idees.
En aquest text Sòcrates fa referència al deu Apol·lo, que considerava que Sòcrates era el més savi de tots, però ell no es sentia savi, sinó amant de la saviesa, és a dir, que progressa i vol arribar a ser savi. Per investigar-ho va decidir realitzar preguntes a aquells els quals son considerats savis als ulls de la gent i als seus propis.Per mitjà de la ironía, fonament del mètode socràtic, va arribar a fer creure al "savi" que no ho era pas,fet que va despertar odi envers a Sòcrates.
Mentre més investigava més es donava compte que ell era més savi que aquells els quals semblen savis, perquè Sòcrates coneixia quins eren els seus límits. I així va continuant investigant a homes savis per als ulls de la gent i va continuant demostrant que aquells que es creuen savis no ho són pas. Aixó el va fer guanyar enemics, perquè ja se sap que les veritats fan mal.

Comparació:

Plató, l'autor d'aquest text,era deixeble de Sòcrates i per tant defensa la seva teoria. Sòcrates defensava que es podia arribar a la veritat absoluta per mitjà del mètode socràtic, és a dir, discursos no molt elaborats que treuen la veritat que hi ha a l'interior de la persona.El seu enseyament tenia una finalitat moral i la moral es fruit de la mateixa persona i no accepta una llei externa.És per això que podem oposar els sofistes a Sòcrates i a Plató. Els sofistes, per contra, defensaven el relativisme de la veritat i eren defensors dels discursos llargs. Socràtes va criticar aquest relativisme, perquè si cadascú entén per bo una cosa diferent la comunicació seria impossible.

Activitat 36: Comparació dels pluralistes

Empèdocles, Anaxagores i atomistes. Tots aquests filòsofs tenen un punt en comú:són pluralistes, és a dir, consideraven que no hi havia un únic principi sinó múltiples, a diferència d'altres filòsofs com Parmènides o Heràclit.

Però tot i així, aquests autors tenen diferències significatives.

Empèdocles considerava que hi havien quatre principis eterns, quatre arrels que es concretaven en aire, foc,terra i aigua. Tot el que existia era resultat de mesclar i separar aquest arrels gràcies a dos principis: l'amor i l'odi, que eran capaços d'unir o disgregar la natura.

Anaxàgores per la seva banda creia que tot el que existeix està format per unes llavors anomenades homeomeries, de les quals tots els éssers en tenim la mateixa composició peró en alguns en predominen més que en d'altres.

Per últim els atomistes consideraven que hi havia una sèrie d'elements, els àtoms, que són infinits i que estan en constant moviment. També creien en l'existència del no-ésser tant com de l'ésser.

En la naturalesa de l'àtom trobem l'ésser i aquests àtoms es mouen en el buit, que és el no-ésser.

Activitat 35:Parmènides

Títol: El que és i el que no és

Idees principals:

En aquest text Parmènides fa una exaltació de la via de la veritat, per tant ens parla sobre l'ésser. Diu que l'ésser és inmutable, i no dóna marge a qualsevol altre opinió. L'ésser és alló etern i expressable. També fa una referència al concepte de Justicia, reguladora de la eternitat de l'ésser.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Parmènides en el qual defensa cegament la seva teoria.Només es pot seguir una via de recerca, la via de la veritat, aquella que és autèntica, per la qual l'ésser és etern, no té naixement ni destrucció, és present continu, homogeni.Identifica ser i pensar, i per tant només es podrà pensar i dir que l'ésser és.No es pot pensar d'alló que no és,perquè no es pot pensar res sino és. L'únic expressable i pensable és l'ésser. Tot plegat es tracta d'una exaltació de la via de la veritat, ja que considera que no es pot pensar d'un altre manera per arribar a la veritat.
En el text també trobem el concepte de Justícia. La justícia és la que determina a l'ésser que ha de seguir la via de la veritat com a principi.

Comparació:

La comparació més habitual de Parmènides és amb Heraclit, ja que és el seu oposat. Mentre Parmènides defensa que res no canvia, Herèclit considera que tot canvia i res no és manté, per tant tot està en estat de perpetu flux. També defensa la lluita de contraris, que formen part del cosmos i que són necessaris per al procés de la evolució.

Activitat 34: Heràclit i Parmènides

Text d'Heràclit

Títol: L'eternitat del cosmos

Idees principals:

En aquest text Heraclit diu que hi ha un ordre comú a tots, i que aquest ordre és etern. També introdueix un nou concepte d'arkhé: el foc, que simbolitza el canvi. Aquest foc s'encén o s'apaga seguint una raó.

Anàlisi:

Es tracta d'un text d'Heraclit, anomenat filòsof del canvi. En aquest fragment ens parla del cosmos, que és etern, és a dir, no ha estat creat sinó que sempre ha existit i és comú a tots.

D'altra banda també ens parla del foc com a principi de vida,l'arkhé. Aquest foc simbolitza el canvi, perquè s'encén i s'apaga seguint una raó, aquesta raó és el logos. Això vol dir que tot el que succeeix ho fa per alguna raó, seguint un ordre.

Text de Parmènides

Títol: La via de la veritat:el camí per ser.

Idees principals:

Parmènides en aquest text identifica ser i pensar, alhora que ens parla de les dues vies de recerca: defensa que hem de seguir la via de la veritat per arribar a la veritat i critica als qui segueixen un altre camí.

Anàlisi:

Es tracta d'un text de Parmènides, filòsof nascut a Elea en el segle VI. En aquest fragment Parmènides ens mostra la seva teoria, que es basa en dos principis:És i no és no ésser, i no és i cal que no sigui. Això vol dir que l'ésser és i el no ésser no és. I segons Parmènides, ser és el mateix que pensar, per tant alló que és es pot expressar i alló que no és no es pot. En definitiva Parmènides fa una defensa del monisme ontològic, del qual parla en la via de la veritat. I aquesta via és la que, segons Parmènides, hem de seguir.No ens hem de deixar enganyar. Com diu en el text no podem ser bicèfals. Això vol dir que tenim dos caps perquè no sabem quina és la realitat. Un dia diuen A i un altre diuen no-A. Per tant no segueixen una raó, sont gent que no utilitza el seny.

També fa una referència a la teoria d'Heràclit, a la qual critica, perquè Heraclit defensava la mutabilitat de l'ésser.

Comparació:

Aquests dos textos són totalment oposats. LA principal diferència és la mutabilitat de l'ésser. Heràclit defensa el canvi, tot canvia i res no és manté, alhora que introduiex el logos com la mesura del canvi, alló que dóna sentit.També considera que la natura evoluciona a través de la lluita de contraris,i que forma un procés coherent. Ens parla també d'un arkhé que simbolitza el canvi:el foc.

D'altra banda trobem a Parmènides.Aquest és més especulatiu.Nega la possibilitat de canvi perquè l'ésser és etern, per tant no pot haver-hi naixement ni destrucció. No es pot passar del no-ésser a l'ésser, ni de l'ésser al no ésser. La mutabilitat que es mostra són meres aparences.

Activitat 33:Anaximandre

"D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva

destrucció segons la necessitat. És com si es paguessin mútues
retribucions i penes per la seva injusícia,segons l'ordre del temps."

Títol: L'àpeiron:arkhé del kosmos.

Idees principals:

En aquest text l'autor destaca que els éssers tenen un mateix principi i fi, i que és així per necessitat. També defensa que tot el que fem té una resposta,introduïnt el concepte de justícia, que regula el kosmos.

Anàlisi:

Es tracta d'un fragment d'Anaximandre, un dels primers autors presocràtics. En aquest text, defensa que hi ha un principi de totes les coses, i que a la vegada és el fi, perquè hi ha una lluita de contraris que formen part del kosmos i que es necessiten.

Per a Anaximandre l'arkhé s'anomena àpeiron: un fons indeterminat en el qual passen totes les coses.Un altre aspecte del qual ens parla és el concepte de justícia, que regula l'actuació de l'ésser segons l'ordre del temps.

Comparació:

Podem comparar Anaximandre amb Tales de Milet, que també era monista,és a dir, considerava que hi havia un únic principi. Però mentre Anaximandre defensava un arkhé més abstracte, i parlava més sobre la moral, Tales defensava un arkhé físic material:l'aigua. Considerava que l'aigua era l'origent de tot ja que tot allò de que tot es nodreix era humit i totes les coses tenen naturalesa humida.

2n de Batxillerat: La història de la filosofia

Després d'un llarg parèntesi comença un nou curs, i amb ell s'obren un munt de preguntes.De fet les preguntes no paren de succeïr-se a la nostra ment, no només quan estem a l'escola, sinó en cada moment de la vida.Per això és important enriquir la nostra ment de nous coneixements que ens permetran resoldre algunes qüestions de la vida, però que a la vegada ens originarà altres preguntes, perquè quant més sabem més ens donem compte que no sabem res.

Afronto aquest nou curs amb il·lusió i amb ganes de fer bé les coses en un any tan important com aquest. Que la sort ens acompanyi!

Activitat 32: Bon estiu!

Amb aquesta entrada donem per finalitzat el blog aquest any. Ha sigut un any dur, ple d'emocions bones i d'altres no tan bones, amb alegries i tristesses, però amb la sensació que la feina ben feta té la seva recompensa. Aquest blog ha recollit totes les activitats de l'assignatura de filosofia. Una assignatura que ens ha portat nous coneixements, però sobretot, nous dubtes. Ara toca fer un parèntesis en la nostra activitat escolar i disfrutar d'un estiu merescut. Ens veiem a la tornada!

BON ESTIU!

Activitat 31: Presentació Tema 11

La construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from izquierdo9.

Activitat: 30 Definicions tema 10

Virtud: Excel·lència, la capacitat de sobresortir, de ser millor que l'altre, de ser el millor, de destacar.

Intel·lectualisme moral: Posició filosòfica defensada per Sòcrates que identifica la saviesa amb la virtud.

Eudonisme: Teoria d'Aristòtil que identifica el bé moral amb la felicitat que és la capacitat d'autorealització.

Hedonisme: Teoria que defensa Epicur que identifica el bé moral amb el plaer.

Felicitat (Aristòtil): Ser feliç s'identifica amb la activitat intel·lectual o teòrica.

Virtud moral (Aristòril): Terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excès.

Apatia (estoics): Capacitat de no sentir dolor, de fer-se insensible per assolir la felicitat. És important aconseguir la pau interior i la impertorbabilitat per aconseguir aquesta felicitat.

Simpatia: Capacitat de posar-se en el lloc de qualsevol altre, patint amb el seu patiment i gaudint de la seva alegria (actualment empatia).

Utilitarisme: Teoria que té com objectiu ètic aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones. És un hedonisme social.

Aritmètica dels plaers: Teoria que considera que el plaer es pot mesurar ja que afirma que tots els plaers són iguals en qualitat.

Ètica deontològica: Planteja que la moral s'ha de basar en el deure i no en la finalitat (ètica teològica, problema amb el que s'afronta Kant).

Imperatiu hipotètic: Imperatiu que obligen només les persones que volen aconseguir un fi.

Imperatiu categòric: Imperatius que obliguen de forma universal i incondicional.

Dignitat humana: Els éssers humans són autònoms i han de ser tractats com a tal, com un fi i no pas com a mitjà.

Intuicionisme dels valors: Els valors no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà d'una facultat anomenada intuició emocional que els capta a priori.

Activitat 29: Càlcul dels plaers i els dolors

Títol del text

L'elecció correcta cap a la felicitat

Idees principals

En aquest text Epicur ens mostra els seus principis sobre la felicitat. Ens diu que la tasca per trobar la vida feliç serà seleccionar quins plaers són més intensos i duradors, sempre amb l'objectiu de tenir el menys dolor possible tant físic com psicològic.

Anàlisi

Epicur parteix de la base que el bé s'identifica amb el plaer, i el savi serà aquell que gaudeixi d'un bé calculat, és a dir, un plaer calculat. Ens diu que tot el que desitjem o fem, té com a objectiu el benestar físic i la serenitat de la ment, de l'ànima, viure sense remordiments. Per fer-ho, Epicur considera que durant tota la vida utilitzem el plaer com a norma per prendre desicions. Mitjançant el seny hem d'arribar a delimitar quins són els plaers més intensos, i aconseguir aquest plaer intens no sempre serà elegir tots el plaers, perquè a vegades haurem d'escollir un dolor que a la llarga comportarà un plaer més gran. Per tant, epicur tracta d'explicar que tot plaer és un bé i que tot dolor és un mal, però no sempre haurem de guiar-nos per aquesta idea. La nostra tasca serà saber escollir bé.

Comparació

Epicur mostra la seva concepció de la felicitat que identifica el bé amb el plaer, i que ser feliç consistirà a buscar el plaer asenyat. Podem comparar-ho amb la teoria dels estoics, que centren l'ideal de saviesa en la impertobabilitat, la apatia, perquè la felicitat serà saber dominar la pau interiorque és per a ells l'única que podem controlar, ja que la felicitat externa no depén de nosaltres sinó del destí.

Activitat 28: Com concebries la teva felicitat?

Aristòtil va dir que ser feliç és ser home en el sentit més ple de la paraula, i jo personalment hi estic d'acord. Hem considero una persona feliç, és cert, ara estic fent aquesta redacció i penso en lo molt que em ve de gust jugar a la consola o anar a la platja, però penso que la simple sort de poder tenir aquestes possibilitats ens ha de fer feliços.No puc evitar pensar en els milers de nens que viuen en condiciones infrahumanes i repetir-me la sort que he tingut de neixer aquí. Per aquest motiu jo hem considero feliç. Naturalment, sempre busco el màxim plaer possible, que em faci ser el més feliç possible, arribar a un estat suprem i gaudir. Intento no moure'm per interessos i evitar els plaers materials, encara que moltes vegades és inebitable. Si parlem amb claretat la meva felicitat consistirà en aprofitar al màxim la meva vida, superar els problemes per poder sentir-me orgullòs després, i poder gaudir-ne de les coses bones que puguin passar.

Activitat 27: Documental Sartre

1.A quin corrent filosòfic pertany?

A l’existencialisme, llibertat absoluta

2.Quina concepció de la llibertat defensa?

Defensa que Dèu no existeix, per tant tot és possible.

3.On va estudiar?

A l’École Normale Supérieure de França.

4.Quin és el nom de la seva dona?

Simmone de Beauvoir

5.Qui és el precedent filosòfic de Sartre?

Husserl

6.Què vol dir que l'existència es contingent?

Que estem al món per casualitat.

7.Titol de la seva primera novel•la important.

La nàusea

8.L'exsistència humana te sentit segons Sartre?

No, és l’ésser humà qui li dóna sentit.

9.Com es titula la conferència de Heidegger que va influir sobre Sartre?

Què és la metafísica?

10.Títol de la revista de Sartre

Les temps modernes

11.Quina es la posició sobre Dèu te Sartre?

Considera que Déu no existeix.

12.Què significa que l'infern son els altres?

Que estem exposats a les mirades dels altres



13.Titol del llibre que marca la seva incursió en el marxisme.

Crítica de la raó dialèctica.

14.En quin any va rebre el premi Nobel? Per què el va rebutjar?

L'any 1964. El va rebutjar perquè qal donar-li el nobel l'estaven perdonant, però ell considerava que no li havien de perdonar res.

15.Per què va inspirar la revolta del estudiants de Maig del 1968?

Perquè estava en contra de la opressió de l’Estat.

16.Com es titulava el diari extremista que va dirigir?
La causa du Peble

17.Què significa la revolució perpetua?

Que és continua, permament.

18.Què opinava sobre el terrorisme?

El defensava com l'únic mitjà que tenien els joves d'enfrontar-se a l'Estat.

19.Què vol dir pensar sobre un mateix?

Dubtar sobre tot el que t'han ensenyat.

20.Què significa que Sartre era una brúixola ètica?

Que era com un guia, un model moral en el qual es fixava la gent.

Activitat 26: Comentari de la tira còmica de Mafalda

En aquestes quatre vinyetes podem veure clarament un reflex de la vida quotidiana. Mafalda entra a la tenda de claus en busca de la clau de la felicitat, però el senyor de la tenda necessita un model per fer-li. Aquesta situació és una mostra clara del que succeeix en les nostres vides. Tots busquem la felicitat, això ningú ho dubta, el dilema és saber que hem de fer per ser feliços. Moltes vegades fem actes que pensem que ens portaran a la felicitat, com per exemple casar-se amb una persona que estimes molt, o tambè una felicitat material, com tenir una moto. Però el que és cert és que la felicitat no la trobarem així com així, no ens la servirà un dependent d'una tenda, perquè la felicitat provè de cadascú. Cada persona té una visió diferent de la felicitat i la tasca serà cercar quina és aquesta visió i lluitar per ella, però no podem esperar quiets a que ens vingui a nosaltres.

Activitat 25: Definicions Tema 9

-Temperament: Conjunt de sentiments i passions difícils de modificar.

- Amoralitat: No tenir sentit moral, és a dir, no saber distingir entre el bé i el mal.

- Consciència moral: Capacitat de distingir entre el bé i el mal.

-Responsabilitat:ser amos dels nostres actes..

- Llibertat externa: Manca de coacció externa.

- Llibertat interna: Manca de coacció interna. Poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.És la llibertat de la voluntat.

- Condicionament: Concepte pel qual no és té una llibertat absoluta però es conserva la suficient com per saber-se responsables dels nostres actes.

- Raó Universal: És la llei que regeix l'univers i implica l'existència del destí.

- Predestinacionisme: Teoria que defensa que Déu ha determinat totes les coses i per tant tot està predestinat. No tenim un lliure arbitri.

- Monisme Fisicalista: Determinisme científic que redueix l'univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics.

- Principi de causalitat: és el principi del determinisme físic, tot efecte té una causa i tota causa té un efecte.

- Determinisme genètic: Defensa que la causa de totes les nostres actuacions és la dotació genètica de cadascun.

- Volició: acte de la voluntat

- Indeterminisme: Defensa que l'ésser humà no està dterminat sinó que és lliure.

- Existencialisme: Teoria que defensa que Déu no existeix i per tant tot és possible, i ho raona dient: “l'existència és anterior a l'essència”.

- Autonomia moral: Aplicar principis que la nostra pròpia consciència reconeix com a universalment vinculants. Seguir la nostra pròpia llei.

- Nivell preconvencional: Nivell en el qual la persona té per just el que satisfà els seus interessos, allò que els convè.

- Nivel convencional: Nivell en el qual la persona considera just allò que concorda amb les lleis morals pròpies de la societat.

- Nivell postconvencional: La persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals, i per tant son autònoms.

- Ètica de l'atenció o de la cura: Compassió per les persones més properes

- Principi de responsabilitat (Hans Jonas): Principi de sostenibilitat en el que hem de deixar a el nostre entorn tal i com ens l'hem trobat a les nostres generacions futures.

Activitat 24: Dilema hipotètic

A Europa viu una dona que pateix un tipus especial de càncer i es morirà aviat. Hi ha un medicament que els metges pensen que la pot salvar, És una forma de radio que un farmacèutic de la mateixa ciutat acaba de descobrir. La droga és cara, però el farmacèutic està cobrant deu vegades el que li ha costat fer-la. Va pagar 200 euros pel material i n’està cobrant 2000 per una petita dosi. El marit de la dona malalta, Heinz, demana diners a tothom que coneix, però només pot reunir 1000 euros, la meitat del que costa. Li diu al farmacèutic que la seva zona s’està morint i li suplica que li vengui el medicament més barat o que deixi que li pagui més endavant. El farmacèutic diu:
- No, jo el vaig descobrir i en trauré diners.
Heinz està desesperat i pensa atracar l’establiment per robar el medicament per a la seva dona.

Preguntes:

1. Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Crec que si ha de fer-ho, perquè la vida d'una persona és més important que les conseqüències legals que pot tenir el fet de robar.


2. Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?

Jo crec que hauria de robar el medicament perquè les persones no tenen preu i per tant, la vida d'una persona val igual tant si l'estimes com si no, i per això hauria d'intentar salvar-la.
Heinz sí és responsable del que li passi a la seva dona perquè tant si decideix robar el medicament com si no ho fa, haurà pres una decisió, i qualsevol decisió implica responsabilitat.


3. Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l’estimi? Per què o per què no?

La responsabilitat és la mateixa, el fet d'estimar afectarà només a la seva motivació per salvar-li la vida.

4. Si suposem que la persona malalta no és la seva dona sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

No. Penso que hauria d'intentar salvar la vida d'una persona en la mesura que sigui legal, perquè evidentment no t'arriscaràs a la pressò per una persona que no coneixes. El vincle afectiu influeix en la desició.

5. La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?

Com he dit abans, les persones valen per igual i s'hauria d'intentar salvar les vides de les persones fins el màxim que es pugui.


6. El fet que Heinz robi contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar en contra de la llei?

Moralment no és dolent, només és dolent legalment. Només podriem dir que és moralment dolent si per exemple la seva voluntat és la de robar el medicament per guanyar diners. El que és bo o dolent va relacionat amb la voluntat.

S'ha de respectar les lleis sempre, encara que a vegades no és possible tot i que la teva intenció sigui bona.

Activitat 23: Valoració personal del text de Sèneca

Sèneca en aquest text defensa una llibertat que pot estar condicionada, però que depèn de cada persona la manera en com afectaran els diversos factors condicionants. Per tant diu que l'home ha de saber aïllar-se del factors externs i preocupar-se per la seva llibertat interna. Personalment, estic d'acord amb aquesta posició. Jo crec que la nostra felicitat ha de dependre el mínim de quelcom objecte o persona.. Perquè no sempre tenim sort i, a vegades, no estem preparats per suportar quelcom que ens desagrada o ens afecta negativament. Parlem llavors d'un món el qual els qui sàpiguen afrontar-se a les coses externes de la vida aconseguirà viure benaventuradament.

Activitat 22: L'home, artífex de la seva pròpia vida

Títol del text

La felicitat per sobre de les coses externes

Idees principals

En aquest text Sèneca ens parla de la felicitat. Ens diu que per portar una vida feliç hem de saber desmarcar-nos de les coses externes, sense deixar-nos emportar per l'ambició de les coses que ens ofereix la natura, la qual ens dóna unes facultats que hem de saber utilitzar per afrontar les fortunes de la vida.

Anàlisi

Sèneca, en aquest text, afirma que els éssers humans som lliures. Aquesta llibertat ens permetrà viure benaventuradament si decidim viure segons la naturalesa. I això, per Sèneca, vol dir que hem de saber aprofitar tot allò bo que ens dóna la naturalesa, sense deixar-nos emportar per l'ambició, i tenint clar que la felicitat no depèn de les coses externes. L'home ha de ser inexpugnable, perquè la fortuna no sempre ens afavoreix, i hem d'estar preparats per afrontar-la en cas que no ens afavoreixi.

Comparació

Podríem dir que Sèneca defensa una llibertat que està condicionada per una serie de factors, tot i que l'home és lliure per saber-se responsable dels seus actes. Per tant Sèneca defensa el condicionament, que és contrari al determinisme. Aquest defensa que no som lliures sinó que estem determinats. També ho podríem comparar amb altres teories com el predestinacionisme que considera que Déu ho ha creat tot i per tant tot està predestinat.

Activitat 21: Existeix el destí o som lliures?

Jo escull-ho el meu destí. Amb aquesta frase vull resumir la meva posició davant el destí. Personalment, no penso que hi hagi un camí escrit per a cada persona, sinó que cada persona, amb les seves accions, va determinant el seu propí camí. És cert que hi ha accions que han estat condicionades per algun motiu i que per això diem que no hem tingut la llibertat per escollir, però si ho pensem bé, el que hem fet ha sigut escollir en funció de les conseqüències que tindran les nostres desicions, perquè tot i que t'has vist condicionat a fer una determinada acció, no vol dir que no podries haver elegit un altre, el que passa és que pot ser les conseqüències no serien favorables. Per tant podríem dir que estem condicionats per les conseqüències que tenen les nostres accions, però que sempre tenim la llibertat per escollir.

I ara que semblava que ho tinc clar de sobte tinc dubtes, perquè hi ha factors com el temperament amb el qual naixem, el medi social i l'educació, la situació econòmica... que no hem tingut la llibertat per escollir i per tant podem dir que son producte del destí.

En conclusió, hi ha una cosa clara,i és que no tinc res clar.

A continuació, he penjat una escèna de la pel·licula El curioso caso de Benjamin Button que he trobat força interessant i que va relacionat amb el tema del destí.

Tercer trimestre

A partir d'aquí, les activitats corresponen al tercer i darrer trimestre.

Activitat 20: El que no es pot expressar amb paraules

Tots, en algun moment de la vida, hem dit alguna cosa que no voliem dir, o coses que no sentiem de veritat. Si ens posem en aquesta situació, veiem que les paraules que hem utilitat per expressar aquests sentiments "falsos" són els mateixos que utilitzariem per expressar un sentiment de "veritat". Per exemple, un dia et sents trist però afirmes que estas content quan et pregunten pel teu estas d'ànim; i un altre dia, dius que estas content perquè realment ho estas. La paraula" content" és la mateixa, no obstant això nomès un aconsegueix expressar el que realment sents. Per tant, estem parlant de que les paraules enganyen.

Així doncs afirmo que hi ha sensacions, sentiments, emocions... que no es poden expressar amb paraules. És aquí on entrarien els mitjans artificials que fan que es pugui expressar alguna cosa sense la necessitat de recurrir al llenguatge, i estariem parlant per exemple de l'art, la religió...

En aquest món hipòcrita, el que val són els nostres actes i no les paraules.

Activitat 19: Document 2 Pàg.139

Aquest fragment pertany a Ernst Cassirer. Trobareu la seva biografia clicant el següent enllaç: http://http//es.wikipedia.org/wiki/Ernst_Cassirer

1. Títol.

La xarxa entre el món físic i el simbòlic.

2. Idees principals.

El text diu que l'home viu en un univers simbòlic que fa que no poguem veure la realitat purament física, i que és inebitable no viure en un món simbòlic. Per tant l'home ha de saber adaptar-se a aquestes circumstàncies.

3. Anàlisi.

El text diu que l'home és un animal depravat. L'home medita, pensa, i per fer-ho intervenen simbols. Aquests simbols deterioren el món purament "físic", i perd la seva naturalitat.

També afirma que l'home no pot fugir d'aquest món simbòlic, constituit pel llenuatge,el mite, l'art... sinó que ha d'aprendre a adaptar-se. L'home es relaciona amb el món d'una manea mediata, ja que no pot veure la realitat física. La utilització dels símbols en el món crea una xarxa simbòlica, que es veu reforçada pels pensaments i l'experiència, i que en la mateixa proporció que aquesta xarxa creix, es deterioria el contacte amb la realitat física. Per tant. l'home no pot veure la realitat sense l'ajut d'aquests mitjans artificials que formen la xarxa simbòlica.

Activitat 18: Definicions

Animal cultural: és l’ésser humà amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret, economia, art, ciència i religió.

Individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. L’utilitzem com a sinònim d’ésser humà, encara que no ho és.

Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Sociabilitat natural: l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.

Estat de natura: és un pacte social donat en un Estat cívic i dóna lloc a la societat.

Guerra de tots contra tots: tothom té llibertat absoluta i no hi ha llei. L’objectiu és buscar la pau i la raó ens porta a fer un pacte social. Cedim llibertat a canvi de protecció (societat) i li donem al rei.

Antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, sinó també mites, ritus, relacions de parentiu, etc.

Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. L’escola primària i la televisió són un exemple.

Socialització secundària: és un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base en la socialització primària.

Cultura: conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.

Subcultura: diferències dins d’una cultura, ja que les persones no la viuen de la mateixa manera. Existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, l’origen ètnic, etc.

Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials: moviments que sorgeixen a l’entorn d’Internet i utilitzen aquestes eines per mobilitzar a la gent (pacifisme, ecologisme, feminisme.)

Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, és a dir, adapta l’altre cultura als seus criteris. Dóna dues conseqüències: la falta de comprensió i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.

Racisme: actitud de preservar les cultures no barrejant-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.

Aporofòbia: és una de les manifestacions de l’etnocentrisme i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.

Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Relativisme cultural: proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Permet un diàleg real entre les cultures.

Multiculturalisme: convivència entre diferents cultures.

Activitat Extra

Ja que estem estudiant els temes de cultura i contracultura, a continuació os facilito un video estret d'un telenotícies de TVE emitit el 18 d'Agost de 2009. El video és un breu anàlisi sobre el naixement del moviment hippie:

Activitat 17: Document 5 Pàg.129

1. Títol.

La cultura com a mitjà per sobreviure en la societat.

2. Idees principals.

El text diu que la cultura ens permet situar-nos en el món, i que les és el mitjà o la manerade viure en conjunt, ja que s'ha creat a partir de les npostres idees,pensaments... Destaca la importància de la cultura per sobre d'altre mitjà.

3. Anàlisi.

L'home necessita ser sociable, integrar-se en la societat per poder situarnos en el món. Així, en el text ens diu que la cultura és el mitjà pel que podem viure en conjunt, un conjunt creat aper les nostres idees, estris, idiomes, sentiments...Destaca que els humans donen més importància a la cultura davant d'un altre mitjà. La cultura és un ampliament de la vida que ens permet controlar la natura. Per finalitzar compara la cultura amb una eina, que amplia les nostres possibilitats vitals.

4. Comparació

Podríem dir que l'autor considera la cultura com el conjunt d'artefactes que un determinat grup accepta com a pròpies. Aquesta seria la definició de cultura, però hi han més conceptes que cal definir quan parlem de cultura. Per exemple, en cada cultura existeixen les subcultures, que són les diferents maneres d'interpretar una mateixa cultura. També trobem el terme de contracultura, que es manifesta com un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives

Activitat 16: Pàg.133 nº 3

3. Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.

Clarament defensa un relativisme cultural ja que respecta les idees dels demés, però no promou el diàleg ni la col·laboració amb altres cultures, cosa que si faria un interculturalista.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.

Mostra una actitud etnocèntrica, perquè vol imposar la seva cultura a les persones que visquin en el seu territori. Una persona iterculturalista respectaria les altres cultures i deixaria implantar els seus valors i creences.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.

Planteja una actitud relativista i la separació entre cultures que es toleren però no tenen interès a establir contacte. Un interculturalista afavoriria la col·laboració entre altres cultures.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!

Expressa actitud racista i també aporofòbia. Segons un interculturalista, acceptaria que tothom té les mateixes oportunitats, i no s'han de valorar per raons racials.

- És impossible entrendre's amb els paios!

Mostra un rebuig al diàleg entre cultures, per contra del que faria un interculturalista.

-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?

Mostra una actitud passiva davant els problemes d'altres cultures. Hauria de colaborar en la recerca de respostes als problemes mundials.

Activitat 15: Què podem fer per conviure amb atres cultures?

Ens trobem en un món multiculturalista. Partint d'aquesta base, veiem que la convivència entre altres cultures és inebitable. Jo considero que el primer que hem d'aconseguir perquè aquesta convivència sigui possible és el respecte a altres cultures. Respectar que cada persona ha de tenir la llibertat d'expressar les seves idees sense ser discriminat o marginat. Hem de respectar als altres com voldriem que ens respectessin a nosaltres. Per tant, hem d'evitar qualsevol tipus d'actituds com l'etnocentrisme o el relativisme cultural que puguin provocar situacions de marginació com el racisme, xovinisme o aporofòbia, en casos extrems, o una paràlisi cultural que no ens permitiria enriquirnos i compartir visions del món amb els altres.

Com a síntesi d'això, i basant-nos en una actitud adequada davant el mutliculturalisme com és l'interculturalisme, hauriem de comprende que existeixen altres cultures i que la relació entre elles pot ser complexa, però que no per aquest motiu hem de deixar d'intentar-ho. LLavors, la clau per aquesta relació ha de ser el diàleg i la col·laboració amb les altres cultures, per afavorir la integració i la convivència entre les diferents cultures.

Activitat 14: Document 6 Pàg.130

Luis Racionero

Escriptor espanyol en llengua catalana i castellana, va néixer en l'any 1940 en la Seu d'Urgel, província de Lleida. Va estudiar enginyeria i econòmiques a Barcelona i en l'Estat de Califòrnia (Estats Units). És un expert en urbanisme.

Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació escrits de tiratge nacional com El País i La Vanguardia, així com en el Mundo Deportivo, aquest últim especialitzat en esports. Ha publicat més d'una trentena d'obres, entre elles Filosofies del underground, la seva primera experiència literària, que va sortir a la llum en l'any 1977, on explora els diversos moviments filosòfics.
També és autor d'altres obres assatgístiques, com: "De l'atur a l'oci" (1984) -amb la qual va obtenir el premio Anagrama-, "Els àngels quàntics" (1987), "Art i ciència" (1988) i "El progrés decadent" (2000) -premio Espasa d'assaig- entre uns altres.

En l'any 2001 va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional. I entre altres premis, va guanyar l'Azorín de Novel·la en 1996 i el Fernando Lara de Novel·la en 1999.

1.Títol

La ciutat, lloc idoni per la civilització de l'home salvatge.

2.Idees principals.

L'autor defensa que els homes neixen salvatges,i per tant han de dur a terme un procés de civilització. Ens diu que la font per aconseguir aquesta civilització és la ciutat, en la qual interaccionem amb els amb els altres i aprenem a relacionar-nos.

3.Anàlisi.

L'autor comença afirmant que la ciutat és la font de la civilització i que la seva existència assenyala les zones més cultes del globus. Aquesta darrera afirmació la fa partint de la base que la civilització és un progrés de la humanitat que ens porta a un estat superior al qual volem arribar,i per tant podem assenyalar que les zones civilitzades seran les més cultes. Diu que civilitzat és l'home educat a la civitas, i la civilització de l'home és fruit del contacte diari amb tot allò propi de cada ciutat. La ciutat es converteix per al home en el marc idoni en el que domesticar el seu salvatgisme, i en el lloc perfecte on , mitjançant l'interacció amb els altres, compartint idees, pensaments...arribem a aprendre a conviure junts de manera lliure.

4.Comparació

L’autor defensa la teoria de que l'home no és sociable per naturalesa, igual que Thomas Hobbes pensa que l'home és un ésser egoísta , i que està en lluita permanent amb els altres, en un estat de tots contra tots. La solució a questa hipotètica situació és aaribar a un acord en el queal s'escolliria a un cap que governès per aconseguir una societata civilitzada on es pugui viure en pau. Aquesta teoria es pot comparar amb la de Rousseau. Aquesta defensa que l`home és un ésser solitari per naturalesa, i que, encara que npo necessiti la societat per viure, es mou en ella per impuls natural,és a dir, és bo per naturalesa.

Activitat 13: Document 14 Pàg.92

1. Títol del text.

La falsació per trobar enunciats universals.

2. Idees principals.

Popper defensa que hem d'adoptar un criteri falsacionista per contra de la verificabilitat. Diu qu els enunciats han de poder ser refutats per poder ser considerats empirics. Conclou defensant que per mitjà de la deducció s'arriba a la falsació d'enunciats universals.

3. Anàlisi.

L'autor d'aquest text és el filòsof del segle XIX Karl Popper, el qual critica el raonament inductiu. Popper defensa que nomès es pot acceptar un enunciat científic si es pot refutar per l'experiència. Considera que la ciència ha de formar-se a partir de coneixements falsats, per tant defensa la falsabilitat dels sistemes. Un enunciat que no afirmi cap veritat no es podra considerar científic, ja que no es pot refutar per mitjà de l'experiència.

Conclou dient que no es pot deduir la veritat d'enunciats universals, a partir d'enunciats singulars sinó que a partir de la veritat d'enunciats singulars podem deduir la falsedat dels enunciats universals.

4.Comparació

Popper defensa el falsacionisme, que com hem dit considera que de la falsedat d'enunciats singulars es conclou deductivament la falsedat d'enunciats universals. Aquesta és una teoria ue contraidu el raonament inductiu. Aquest defensa que el que no pot verificar-se no és científic i manca de sentit. Per tant són dos punts totalment diferents.

Activitat 12: Definicions

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.

Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.

Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.

Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.

Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.

Noema: objecte de la consciència.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.

Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.

Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.

Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.

Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.

Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).

Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.

Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).

Activitat 11: Exercici Pàg.51

7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat?Justifica la teva resposta.

-Un triàngle equilàter: és real perquè és una veritat universal.

-La mort: és una realitat perquè ho veiem en altres persones.

-Que em toqui la loteria el mes que ve: és una relitat psíquica ja que designa un desig.

-Lara Croft: l personatge sembla real, parlariem d'una realitat virtual.

-Napoleó Bonaparte: és real perquè forma prt de la historia i hi han documents de que ha existit. Per tant és una realitat.

-Un miratge: és una aparença, seria una realitat sensible.

-Una flor de plàstic: real perquè la percebem amb els sentits.

-El meu aprovat: real perquè ho podem veure en el paper, en la percepció física.

-La meva alegia per l'aprovat: és una realitat psíquica perquè designa la realitat dels nostres pensaments.

-Els records de l'estiu: és una experiència viscuda per tant és uan realitat psíquica.

-El somni d'aquesta nit: és real que somnies, però no pots saber si el que has somniat és real.

-Els amics del xat: són una realitat virtual.

-La meva imatge en un mirall: és un reflex de mi( realitat).

-El que sento en veure una pel·lícula: real perquè els percebo amb els sentits.

-Una pel·lícula: és una realitat virtual.

Activitat 10: Comentari Pàg.43

1. Titol del text.

La certesa de la veritat.

2. Idees principals.

En aquest fragment l'autor defensa que la paraula veritat està relacionada amb el que és cert, i el que és cert és allò que és real. Seguint la mateixa teoria , allò que és fals ha de ser irreal i per tant no seria sinó una aparença de la realitat. El cert i veritat mantenen una relació de concordança que, alhora por ser de doble manera si tenim en compte l'enunciat de la cosa que en si és certa.

3. Anàlisi.

Text de Martin Heidegger en el que reflexiona sobe la relació que s'estableix entre veritat i realitat, i la concordança amb la proposició. Ens diu que la paraula veritat ha perdut part del seu ús. Designa la qualitat d'allò que és cert, i el que és cert és real. Per tant, podem establir una diferència entre allò real, que té veritat, i allò irreal, que seria fals.

No obstant això, Heidegger diu que no només la realitat és veritat o falsa, també ho poden ser els enunciats sobre l'ens. I diem que un enunciat és real quan concorda amb la cosa que enuncia, encara que concordi la proposició i no la cosa en si. Per tant, resumeix que allò que és cert és el que concorda, tant sigui la cosa en si o allò esmentat en l'enunciat.

4. Comparació.

Heidegger defensa que allò pel qual podem distingir la veritat de la falsedat és per la concordança de l'enunciat amb la realitat. Per tant, podriem dir que es posa a favor de la correspondència entre el pensament i la realitat com a criteri de la veritat. En aquest sentit, podriem comparar-ho amb el criteri de la tradició, que defensa que unaq cosa es certa perquè s'ha acceptat al llarg del temps. Tambè ho podriem comparar amb altres criteris com el d'autoritat, el qual accepta com a cert el que una persona que entén ha afirmat que és cert.

En termes més generals, podriem observar aquest text com un model explicatiu basat en la fenomenologia, que vol conèixer el que són les coses en al seva presentació pura i simple

Activitat 9: Realisme o idealisme?

La meva forma de pensar es decanta cap a l'idealisme. Em baso en que jo sempre he defensat que he de ser conscient d'allò que existeix per poder afirmar que existeix. Per tant, la realitat dependrà de si tinc consiència d'ella, és a dir, si puc captar-la. Jo sé que existeixo perquè tinc consciència d'això. Si a mi no em perceben els altres subjectes, aquests no poden afirmar la meva existència. Aquesta forma de pensar genera dubtes sobre l'existència d'allò que nosaltres no em percebut. Per exemple, seguint les idees de l'idealisme, Dèu no existiria perquè no el captem a la realitat. Podem arribar a creure que existeix però mai ho podrem afirmar amb seguretat. En aquest sentit l'únic que podem saber és el fet que tenim consiència i coneixement. En definitva, jo defenso que el procés de conèixer depén del subjecte ja que la realitat és una construcció d'aquest.